Figures erràtiques

Que la llengua és viva és un fet inqüestionable. La tecnologia i la nova era de la informació i la comunicació ens regalen, dia sí, dia també, mots incomprensibles per a definir aplicacions efímeres i sovint indomables (com a mínim pels analfabets tecnològics com jo). Android, twitter, selfie o whatsApp són la nova fornada de joves promeses que vénen a rellevar els ja obsolets e-mails, blogs, fax...

També és una obvietat que cal modernitzar la llengua per donar cabuda a aquest degotall de paraules. Però de la mateixa manera que cal revisar els mots que usem per definir els nous conceptes, haurem de reformular també algunes metàfores, analogies i imatges que les noves formes de comunicació han relegat a l'oblit.

La novel·la de l'escriptor empordanès Vicenç Pagès Jordà, Dies de frontera (2014), m'ha fet pensar en la pertinença d'aquest canvi. En un dels passatges finals, tot referint-se a la trajectòria que descriu l'anar i venir de gent al centre de Figueres en un diumenge qualsevol, afirma que vistes des de dalt, deuen recordar les figures erràtiques que dibuixem mentre parlem per telèfon.

Arribats a aquest punt, em pregunto si realment encara hi ha algú que es dediqui a fer gargots mentre parla pel telèfon. La sensació és que això era abans, quan el telèfon era fix i havies de romandre clavat a l'auricular (de vegades al rebedor, o al menjador, o amb una mica de sort en la intimitat de l'habitació) amb la mínima llibertat que et permetia la llargada del cable.

Era aleshores quan ens dedicàvem única i exclusivament a estar per la conversa (dibuixant, o no, figures erràtiques mentre parlàvem). Avui dia, el més normal quan parlem per telèfon és que estiguem a la cua del supermercat, a la consulta del metge o navegant per la xarxa. Qualsevol altra cosa menys estar pel que hem d'estar.

Les vies de comunicació s'han multiplicat en els darrers anys de manera proporcional a les coses que fem mentre ens comuniquem. I de forma inversament proporcional a la qualitat de l'acte comunicatiu en sí. Som a l'era dels 145 caràcters... i poca cosa més. Perquè ja ningú es comunica mentre dibuixa figures erràtiques i prou. Aquesta és una imatge caduca de quan els missatges tenien un emissor i un receptor concrets, de quan les paraules anaven dirigides a tu.

Modernitzem la nostra llengua per donar cabuda a la realitat dels nous temps. I de passada, a més, revisem també la manera com ens relacionem amb els altres. Difícilment ens sentirem entesos, propers i correspostos si dispersem tant la nostra atenció quan ens relacionem.