Diuen que fer un trasllat és una de les tasques que més remou emocionalment. No en va, és un moment de canvi i revisió del passat que ens interpel·la, vulguem o no, en cada objecte que hem de decidir endur-nos o definitivament llançar. És també una oportunitat per deixar enrere llasts en forma de relíquia que ens ancoren al passat i que poden esdevenir un destorb a l’hora de fer efectiu aquest canvi. I no em refereixo a mobiliari que ocuparà un espai innecessari al nou indret on anem a viure –que també. Sinó a l’espai que ocupen dins nostre certs records que si ens enduem no ens permetran desenvolupar-nos íntegrament allà on viurem.
Quan Crisòstom, l’escriptor ignot que, entre d’altres, dóna nom a l’obra de Baixauli, es trasllada de casa amb els seus pares a l’edat de vint-i-tants anys experimenta, tot i la joventut, aquesta mateixa sensació:
S’hi passà hores, fent la tria. Cada objecte li generava un debat intern, li feia reviure instants remots, projectes frustrats o negligits, gaudis o dolors esfumats.
I si això passa a aquesta edat, com de feixuga i complexa ha de ser la tria a mida que ens fem grans? Podríem pensar que a més anys, més records acumulats i més dificultat per despendre-se’n, per una simple qüestió de quantitat. Si bé això és cert, seria simplificar molt la disjuntiva. Si amb el temps hem anat afrontant trasllats –cosa bastant fàcil en l’evanescència de la nostra societat– part de la selecció ja està feta de manera que el volum d’objectes que ens generen aquest debat intern de què parla Baixauli no té perquè ser major als vint que als quaranta o als seixanta anys.
Si els dilem es creixen amb l’edat i la tria es fa més complexa és perquè cada cop tenim menys temps per endavant per generar nous records. Se’ns apaga la vida i la possibilitat de tenir experiències prou rellevants per ser recordades a través dels objectes més inversemblants. Aquest pensament és aterridor perquè davant de cada tria podem estar llençant a les escombraries de l’oblit l’últim record que ens defineix i que configura la persona que som i amb la qual ens reconeixem.
Però lluny del catastrofisme que pot suposar aquest coneixement, de nou, amb cada trasllat se’ns obre una oportunitat. Ja no la de deixar enrere records que poden ser una llosa pel nostre futur, com deia suara, sinó la d’encarar els anys venidors amb la mateixa vitalitat de quan en teníem molts menys; de quan despendre’ns d’aquests records era senzill perquè teníem tota una vida per davant per aconseguir-ne de nous.
Comments