Benedicció és la tercera part de la trilogia que Kent Haruf va ambientar a les planures de Holt. En Dad Lewis, a qui la vida se li esmuny entre els dits a causa d'un càncer terminal, espera amb serenor i un punt de resignació el seu final. Sap que malgrat la transcendència del moment, el seu fill Frank no tornarà per acomiadar-se'n.
Amb la seva dona, recorda l'última vegada que van estar junts quan el van anar a visitar a Denver, al restaurant on treballava. El que havia de ser un retrobament agradable i especial no va ser més que un cúmul d'intencions mal acomplertes, gestos invisibles i poques, molt poques paraules. Impotent, la dona veu com les expectatives que s'havia creat esdevenen frustració.
Estic decebuda perquè no podem fer res amb ell. Res més que el que ha passat avui. Tu em dones diners perquè els hi doni, els poso en un sobre amb una felicitació de Nadal, i a ell ni tan sols se li ha acudit tenir re per nosaltres. El veiem treballar al restaurant, el seguim fins al seu apartament petit i brut en un bloc de pisos brut, bevem te, parlem cinc minuts, llavors tu baixes a escalfar el cotxe, i ja està.
Diuen que una imatge (o pel que fa al cas, un gest) val més que mil paraules. Probablement no sigui així per en Frank. Ni la visita dels pares, ni el sobre amb els diners, ni veure'ls preocupats per saber com li va la vida semblen inquietar-lo. Potser, i només és una suposició que tan sols
l'autor podria desvetllar-nos, perquè en tota la vetllada que passa amb els pares els gestos queden orfes de paraules. Són gestos buits de significat que sense un discurs que els acompanyi, no arriben al seu destinatari. Com aquella abraçada que tan aviat pot voler ser un comiat com un “no marxis mai”. O aquell plor que pot ser fruit d'una immensa felicitat o d'una profunda tristesa. O també aquell regal que pot ser una obligació feixuga de les festes de Nadal o un present fet amb gran il·lusió. Tot plegat, gestos fets en silenci que poden no rebre la resposta esperada... potser perquè una imatge val molt més si va acompanyada de mil paraules.
Comentarios