Els anys no passen en va, però no per què apareguin signes inequívocs com els cabells blancs, les arrugues o la vista cansada. Sinó per les marques invisibles que les vivències han solcat en el més profund del nostre cor: amors i desamors, la traïció d’un amic, la mort d’un ésser estimat... Sovint tenim la sensació que, malgrat els anys, seguim sent la persona de sempre, amb les nostres virtuts i els nostres defectes, aquella que ens ha acompanyat des que tenim ús de raó i que ens ha configurat com la que som... o la que creiem ser.
Probablement, aquest conservadorisme només respon a una estratègia psicològica per seguir reconeixent-nos davant del mirall i mostrar-nos de cara als altres tal i com aquests ho esperen. No en va, un nou comportament adquirit recentment podria estranyar els que ens coneixen de sempre generant certs dubtes i fins i tot rebuig. Defugir aquest rebuig és el que ens porta, massa sovint, a aferrar-nos al que hem estat. Com si la vida no ens hagués dit ja prou vegades que certs trets de la nostra personalitat van ser vàlids en un temps i un espai determinats, però que no ho seran per sempre.
En un moment de la seva vida, Sue Hubbell, periodista, biòloga i bibliotecària d’una important universitat americana, va deixar-ho tot per fer d’apicultora en una granja solitària de l’oest mitjà dels EUA. A Un año en los bosques, ens fa partícips d’aquesta metamorfosi. El grau de coneixement, harmonia i mimetisme que desenvolupa l’autora amb la natura que l’envolta forgen en ella trets d’una personalitat inimaginables per la mateixa a l’inici de la seva aventura.
Però fins i tot aquest cas, paradigma de canvi, no escapa a l’ancoratge de la nova personalitat reeixida. A les acaballes de la primera part, els amics i coneguts d’un veí mort tràgicament organitzen, l’endemà mateix del seu suïcidi, una festa en un campament (amb acampada inclosa) que duraria tot el cap de setmana. És cabdal que tothom hi assisteixi:
Era muy importante. Mucho. Mucho. Importante. Muy importante. Mucho
Curiosament, la festa no era per homenatjar el mort, o acompanyar els familiars en el sentiment. Aquell trist episodi havia trasbalsat la vida d’aquella gent de tal manera que l’únic objectiu que tenien era tornar a...
(...) ser lo que habíamos sido hasta entonces.
Els dos homes que l’havien trobat mort havien de tornar a ser els d’abans i no dues persones desfetes per la pèrdua d’un amic. Sue Hubbell havia de tornar a ser la dama de las abejas i no la dona que els va consolar la nit abans. Amb aquesta festa van decidir soterrar, com si d’un altre enterrament es tractés, tot el que va aflorar davant d’un fet tan transcendental. El que va germinar aquella nit (els sentiments de dos homes robustos plorant desconsoladament o l’empatia i l’enteresa d’una dona que gairebé ni coneixia la víctima) s’ho van carregar en benefici del conservadorisme del seu jo. Per preservar el que els havia fet ser qui eren i no atrevir-se a deixar-ho de ser.
Imatge: Roger Goun
Comments